Zenbait poeta katalan

EZ NADILA GEHIAGO IZAN
GUZTIZ BAKARTIAREN ANTZO

Ez nadila gehiago izan xori guztiz bakartiaren antzo,

hegoak hedaturik ibai zabal baten gainean,

ibaian behera txalupa geldoak jaisten direla, kapartxoaren gerizpe baxuan

barrezka doan jendea eramanez,

bai eta almadia ere, mendigizon erdibiluziak,

malenkoniatsu, nekez, hirietarantz gidatzen dituela;

hiri horietan ur askea moiletan hesitua dute,

eta moilek ahaztua dute badirela bailara berdetsuak, artalde eta baso

eta kanpandorretxo zoriontsu bat dituztenak.

Bizitza igaroan doa, eta begia ez da nekatzen

irudi garbiak bihotz barruan isurtzez.

... Nire baitan oro da bihurturik amets: airean zabuka dabilen

eta eskutik urrun hiltzen den itzalezko eta urrezko lainoa.

Meatzari zekenaren antzera bere bihotzean barna sakontzen duenak,

oinazez —begiak itxita— elikatzen denak,

nik baino gehiago du, nik, arrotz neure buruaz

eta besteak baino altuago, olatu amaigabea itsasorantz haziz

eta txikituz ikusten baitut.

Zein giza higidurak desegin dezake oraindik

lilura: odol eta sentimen, gurea den, hatzen artean

atzemanik dugun harrapakinaren gainera jauzi egiteak?

ala kantuak, gizakirik gizaki joan-etorrian dabilen horrek?

Edo izan behar al du nire patuak erret-xoriarena,

danbada batek, jolasean, zerutik abaildu

eta urak axolagabe baitarama, matxinatu menperatua,

irrikaz husturiko begiak alferreko hegoaz estaltzen duela,

bere minez kexurik bat ere?

QUE JO NO SIGUI MÉS COM UN OCELL TOT SOL

Que jo no sigui més com un ocell tot sol, / ales esteses sobre un gran riu / per on davallen lentes barques de gent que riu / a l'ombra baixa del tenderol, / i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís, / mena amb fatiga cap a ciutats / que estrenyen l'aigua lliure en re molls oblidats / d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats / i un cloqueret feliç. // La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar / imatges clares dintre del cor. / ... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or / que flota i fina lluny de la mà. / Qui endisa en el seu cor com un minaire avar, / qui de recança ulls clucs es peix, / tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix / i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix / i minva cap al mar. // ¿Quin moviment humà pot encara desfer / l'encant, llançar-me sang i sentits / a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits, / o al cant, que d'home a home va i ve? / ¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial / que un tret, per folga, tomba del cel, / i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel, / cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel. / sense un plany pel seu mal?