inprimatu
"Enigma" poema-liburutik hartua
Izenburua:
"Enigma" poema-liburutik hartua
Sinadura:
Narcis Comodira
Urkizaren iruzkina:
(Eusk.: Ibon Sarasola)
Egilea(k):
Sarasola, Ibon
Comodira, Narcis

Argitalpena:
Literatur Gazeta.
Urtea:
1987
Argitalpenaren urtea:
Alea:
6.zk.
Orrialdea:
15

«Enigma» poema-liburutik hartua

 

Narcis Comodira

 

euskaratzailea:  Ibon Sarasola

 

Falconeria

 

 Ara sóc un falco i sòbre la mà m'aferro

 del meu senyor. Respiro l'aire net del matí

 i l'olor del vellut i les martes, la suor dels cavalls,

 el fenc pecjat, els vapors

 que pugen de la terra.

 Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré

 des de dalt, quan en cercles, magnificent,

 observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,

 el rierol, la llebre esmunyedissa.

 I els cavalls, els gossos i el senyor,

 amb els seus cavallers i el falconer major,

 patges i servidora, tos iguals de petits,

 repartis sobre el prat...

 Ara el senyor m'ha dit: vull una llebre grossa,

 flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),

 mentre m'acaronava el plomatge amb el dit.

 Jo em sento emperador, enfilar a la mà del senyor,

 amb la meva caputxa de cuir plena de cintes.

 

 Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,

 i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.

 Ja s'acosta el moment, el senyor m'amanyaga,

 vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle

 (jo també sóc poeta). El cor em bat amb força.

 I ara, en aquests moments, jo sóc l'am oi senyor

 del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle,

 pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,

 com el meu vol es va cenyint, calcula,

 veu la llebre temorenca.

 Els ulls són com sagetes, les urpes s'aguditzen

 i un vertigen dolcíssim m'aclapara.

 Cel i terra són u, arbres i núvols, l'herba i la pell

 esquerpa de la llebre. No veig res, una força

 se m'endú cap avall, cap al pou del no-res,

 i baixo com un llamp. Per quina

 voluntat em regeixo?

 ¿Quina és la força obscura que se m'endú, quins fils

 mouen les meves ales, quin foc

 pot escalfar

 tant la sang del meu cos?

 

 Ara, a les urpes, ja hi tinc la llebre morta,

 olorosa de terra i de llentiscle.

 Tot s'ha acabat, ja s'ha ensorrat l'imperi.

 El falconer major

 em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid...

 Riurà el senyor amb els seus amics, després,

 i amb el meu caputxot tot ple de cintes,

 em sentiré ridicul.

 

 Alló que fa oblidar-nos, dura sempre ítan poc!

 

Aztorekiko ehiza

 

 Orain aztore bat naiz eta ene jaunaren eskuari

 natzaio oratzen. Goizeko haize garbia arnasten dut

 eta belusaren eta lepahori-larruen usaina, zaldien izerdia,

 pagotxa zapaldua, lurretik

 igotzen diren alporeak.

 Belar eta lore xeheak, tapiz berdatu, goitik

 ikusiko dudana, noiz-eta biratan, haundikiro,

 nere jabegoak, belardia, zuhaixkak,

 erreka, erbi irristakorra,

 ikuska ditzanean.

 Eta zaldiak, zakurrak eta jauna,

 bere zaldun eta aztorezain nagusiarekin,

 morroi eta zerbitzariak, denak igoaleko txikiak,

 belardian banatuak...

 Orain jaunak esan dit: erbi gizen bar,

 legeltxor-usainduna nahi dut (ene jauna poeta da),

 behatzez lumajea ferekatzen zidala.

 Enperadore sentitzen naiz, jaunaren eskuan goititua,

 ene larruzko txano xingolaz betearekin.

 

 Joan-etorria dago, jende-abarrotsa, zaldi irrintzi eta putinka,

 eta zakurteri-mutilak, orak askatzen eta axatzen dituztenak.

 Hurbiltzen ari da unea, jaunak balakatzen nau,

 erbi gizen bat, legeltxor-usainduna nahi du

 (ni ere poeta naiz). Bihotza indarrez taupadatzen zait.

 Eta orain, une hauetan, ni naiz mundu eta jendearen

 jaun eta jabe. Denak ene zirkuluaren barnean,

 neri adi, aiduru nola galtzen naizen eta itzultzen,

 nola ene hegada lotuz doan, taxutzen ari den,

 ikusten erbi beldurbera.

 Begiak saietak antzo dira, erpeak areagotzen zaizkit

 eta zorabio txit ezti batek nau abailtzen.

 Zeru-lurrak bat dira, hodei-zuhaitzak, belarra eta erbiaren

 larru zakarra. Ez dut ezer ikusten, indar batek

 beherantz narama, ezerezaren putzurantz,

 eta ximista antzo jeisten naiz. Zein

 borondatek gobernatzen nau?

 Zein da naraman indar iluna, zein harik

 higizen ditu ene hegoak, zein suk

 bero dezake

 hainbeste ene gorputzeko odola?

 

 Orain, erpeetan, hor dut erbi hila

 lur eta legeltxor usainduna.

 Dena bukatua da, hondatua da inperioa.

 Aztorezain nagusiak

 gibel bero puska bat urratzen utziko dit...

 Barre egingo du jaunak bere adiskideekin, ondoren,

 eta xingolaz beteriko ene txanotxoarekin,

 irrigarri sentituko naiz.

 

 Ahazterazten gaituen zerak, hain gutxi irauten du beti!

 

 


inprimatu