Stanley

Tristegoria

 Txikitan

 edozer izan zitekeen indioen denda:

 manta zahar bat

 errekaren hotsa

 amaren magala.

 Txikitan

 edozer izan zitekeen bakeroen fuertea:

 besaulkia

 sukaldea

 ametsak.

 Eta bakeroek dena zeukaten

 erdera zuzenean hitzegiten zuten

 indioek, ordea, ez zekiten aditzik.

 Bakeroek sua zeukaten eskuetan

 burdinezko zaldiarekin etortzen ziren

 betirako geratzeko asmoz

 —galdetu gabe

 lur haietan norbait al zen—

 telegramak bidali zitzaketen

 generalarentzat, amorantearentzat

 eta indioel ezin zuten ke seinaleekin

 «maite zaitut» esan.

 Bakeroek dena zeukaten

 uniformea baíno urdinagoak ziren begiak

 lehendakari bat trenbidearen bukaeran

 írabazleen irribarrea.

 Pentsatzen aritzen naiz

 lorik hartu ezin dudan gauetan

 agian horregatik maite dudala hainbeste

 nire herria

 txikitan, aspaldi,

 indioak bakeroak hiltzen marrazten

 nituen

 arrazoi berberengatik.

Melang(or)ia

 De petit

 qualsevol cosa podia ser una tenda d'indis:

 una manta atrotinada,

 la remor del rierol,

 la falda de la mare.

 De petit

 qualsevol cosa podia ser el fort dels yankees:

 la butaca,

 la cuina,

 els somnis.

 I els yankees tenien de tot.

 Parlaven correctament

 i, en canvi, els indis no sabien ni els verbs.

 Els yankees treien foc per les mans,

 vingueren amb cavalls de ferro

 amb el propòsit de quedar-s'hi per sempre mès

 —sense demanar si ell era algú

 en aquelles contrades—.

 Es podien enviar telegrames

 per al general, per a l'amant,

 i els indis ni tan sols podien

 dir «t'estimo» amb senyals de fum.

 Els yankees tenien de tot.

 Els ulls eren més blaus que l'uniforme,

 un president al vagó de cua del tren,

 el somriure dels guanyadors.

 A voltes, les nits en què no puc

 agafar el son, penso que potser és per això

 que estimo tant el meu poble.

 De petit, ja fa temps d'això,

 dubixava, per la mateixa raó,

 els indis i els yankees matant.